4. Gènere i cervell

 Diferències entre el dos sexes

Les principals diferencies estructurals observades entre els dos cervells de l’home i la dona són:

1. El nucli del hipotàlem del àrea preòptica mitjana es, en promig, 2.5 vegades més gran en l'home que en la dona. Aquest nucli és responsable del comportament sexual masculí típic. Conté més cèl·lules sensibles als andrògens (hormones masculines) que qualsevol altra part del cervell. Alguns estudis han trobat en les dones una correlació entre el comportament decidit (típicament masculí) i marcadament heterosexual, les mames petites, la veu greu, el acne i el hirsutisme. Aquestes característiques físiques indiquen, en general, nivells anormalment alts de andrògens, i és possible que el comportament de les dones sigui causat perquè les seves hormones estimulen el nucli del hipotàlem.
2. El cos callós (la banda de teixit a través del com es comuniquen els dos hemisferis cerebrals) és comparativament més gran en les dones que en els homes. També és més gran la comissura anterior (una connexió més primitiva entre els hemisferis, que connecta solament les àrees inconscients dels dos hemisferis). Això podria explicar per què les dones són més conscients de les seves pròpies emocions, i de les dels altres, que els homes. L'hemisferi dret, el més sensible emocionalment, li pot passar més informació a l'esquerre, el més analític i amb més talent lingüístic. També podria ser que el cos callós permetés que les emocions fossin incorporades més fàcilment als processos del parla i el pensament. Les dones també tenen més teixit en la massa intermèdia, que connecta les dues meitats del tàlem.
3. Els homes perden el teixit cerebral durant el procés d'envelliment abans que les dones, i perden més teixits en termes absoluts. Els homes són particularment propensos a perdre teixit en els lòbuls frontals i temporals. Aquestes àrees tenen a veure amb el pensament i els sentiments. La pèrdua de teixit en elles pot causar irritabilitat i altres canvis de personalitat. Les dones tendeixen a perdre teixit en el hipocamp i les àrees parietals. Aquestes tenen a veure sobretot amb la memòria i les habilitats visoespacials, de manera que és possible que les dones tinguin més dificultats que els homes per a recordar coses i per a orientar-se a mesura que envelleixen. Els estudis de *EFC ensenyen que els homes i les dones usen el cervell de manera distinta. Quan porten a terme tasques mentals complexes, les dones tendeixen a fer ús dels dos costats del cervell mentre els homes només el costat òbviament més adequat per a això. Aquest cànon d'activitat suggereix que, en cert sentit, les dones tenen major amplitud de visió de la vida ( per exemple, consideren més aspectes del panorama general al prendre una decisió). En canvi, els homes se centren més.

• Particularitat del cervell gai

La revista Science va publicar en 1991 un estudi que ensenyava que els cervells d’un grup d’homes homosexuals morts de sida eren estructuralment diferents dels cervells dels homes heterosexuals. El nucli del hipotàlem que desencadena el comportament sexual típicament masculí era molt més petit en els homes homosexuals y s’assemblava més al que es troba en els cervells de les dones. L’autor , Simon LeVay, fins llavors professor associat al Institut Salk per als Estudis Biològics y professor adjunt de biologia en la Universitat de California, va ser atacat per crítiques d’activistes gais. LeVat, que es gai, va descobrir que el cos callós es també diferent en els homes homosexuals: va veure que era més gran. Tres anys més tard un estudi dirigit per el biòleg molecular Dean Hamer, del Institut Nacional de la Salud (NIH) de Washington, va trobar una evidència que suggeria que un gen determinat (transmès per línia materna) influenciava l'orientació sexual dels homes. En conjunt, aquests estudis aporten una seriosa evidència que l'homosexualitat està arrelada en la biologia, i, per altra banda, l'hostilitat cap a les conclusions que suggereixen ha anat desapareixent.

Esquema cervell

Esquema del cervell on hi ha cada funció

Sentiments: l'acceptació, l'alegria, l'amor, l'anticipació, l'avorriment, la compassió, la confiança, la culpabilitat, el desig, el disgust, l'enuig, l'enveja, el fàstic, la felicitat, la gelosia, l'odi, l'orgull, el patiment, el plaer, la pena, la pietat, la por, el remordiment, la sorpresa i la vergonya.
 

Emocions primàries: la ràbia, la por, la pena, l'alegria, el fàstic i la sorpresa. Robert Plutchik hi afegeix l'acceptació i la curiositat.

Emocions secundàries: l'ansietat, l'avorriment, el ressentiment, la pietat, la confusió, la decepció, la vergonya, la gratitud, la culpabilitat, la nostàlgia, l'esperança, l'interès, la gelosia, la malenconia i l'admiració. 

Com que les emocions són puntuals, quan persisteixen en el temps esdevenen sentiments, per això, hi ha emocions que també estan classificades com a sentiments.

Els sentiments

Un sentiment és l'estat interior d'un animal o una persona que experimenta una emoció. La psicologia busca analitzar els components fisiològics dels sentiments al cervell, a banda de la seva importància com a condicionants de la ment. El sentiment vincula el subjecte amb un objecte, l'ordena i el configura, ja que la persona no pot ser mai neutre davant el món.

Hi intervé la memòria humana, ja que les experiències passades amb estímuls similars provoquen reaccions afectives concretes, que només varien si canvia la vivència. Per això és falsa la dicotomia entre raó i sentits, ja que tota vinculació és alhora afectiva i cognitiva, en tant que l'ésser humà és reflexiu i no pot evitar pensar i sentir respecte els seus propis sentiments.

Els antics creien que el sentiment era una alteració de l'ànima i més endavant es va associar al cor com a òrgan (mentre que el pensament racional seguia al cervell). D'aquí que moltes expressions per definir els sentiments parlin del cor. En realitat, però, el sentiment afecta a la ment i a tot el cos, es poden trobar símptomes d'alteració a tot l'organisme quan s'experimenta una emoció intensa. La intensitat d'un sentiment està en relació inversament proporcional a la seva duració, per un mecanisme de defensa del cos, que tendeix a l'homeostasi o equilibri.

Els sentiments sorgeixen amb l'etapa de socialització i acaben afectant l'escala general de valors de l'individu.

Bibliografia:
-Diccionario de los sentimientos de José Antonio Marina i Marisa López Penas
-http://ca.wikipedia.org/wiki/Sentiment

Les emocions

L’emoció, en la seva definició més general, és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta psicològica positiva o negativa. És un impuls involuntari originat com a resposta als estímuls de l’ambient que indueix sentiments tant a l’ésser humà com en animals i que desencadena conductes de reacció automàtica. L’emoció és matèria d’estudi de la psicologia, neurociència i, més recentment, de la intel·ligència artificial.

L’emoció és un procés neuroquímic i cognitiu relacionat amb la presa de decisions, la memòria, l’atenció, la percepció, la imaginació, mecanismes que el procés de selecció natural ha perfeccionat com a resposta a les necessitats de supervivència i reproducció. La interacció de l’organisme amb l’entorn constitueix la matriu biològica de l’experiència subjectiva i social de l’ésser humà, que identifica d’aquesta manera el caràcter favorable o desfavorable de l’entorn cap a aquesta lluita.
Encara que una paraula molt usual no és fàcil proposar una definició universalment acceptada. Hi ha un ampli consens en acceptar la distinció entre emoció i sensació. Sensació pot ser entès com l'experiència subjectiva d'una emoció que sorgeix fisiològicament al cervell.
Molts psicòlegs defineixen les emocions en termes de tres atributs fonamentals:

• El desvetllament fisiològic
• L'expressió conductual (per ex., expressions facials)
• L'experiència conscient, la sensació subjectiva d'una emoció                                                            Robert Masters fa les següents distincions entre:
• Afecte. És una sensació d'avaluació innatament estructurada, no cognitiva allò pot o pot no registrar-se en el coneixement.
• Sensació. És l'afecte fet conscient, posseint una capacitat d'avaluació no només fisiològica sinó, sovint, també orientada psicològicament.
• Emoció. Es construeix de manera psicosocial, amb sentiments dramatitzats.                                       Les emocions poden no ser desitjades per l'individu que les sent; pot voler controlar-les però sovint no pot aconseguir-ho. Un tret característic de l'ésser humà és aquest conflicte, o fins i tot oposició, entre emoció i raó.                                                                                                               Bibliografia on es tracta aquest tema:                                                                                   -Sedueix-te per seduir d'Eva Bach i Pere Darder                                                                    -http://ca.wikipedia.org/wiki/Emoci%C3%B3

Comparació entre un cervell sa i un amb alzheimer

10.5 LA ENFERMETAT DE L'ALZHEIMER

L'enfermetat de l'Alzheimer és una afecció neurològica que es produeix en una destrucció lenta i irreversible de certes cèl·lules del cervell, neurones i sinapsis en la escorça cerebral. Aquesta pèrdua resulta en una atròfia de les regions afectades, incluint una degeneració en el lòbul temporal i parietal i parts de l'escorça frontal. Afecta principalment a las persones d'edat avançada i els seus primes símptomes es manifesten en la pèrdua de memòria. No existeix ningun tractament curatiu, però si medicaments per frenar l'evolució de l'enfermetat.

Factors de risc

Es sap com reconèixer el problemes mentals i les disfuncions cerebrals relacionades amb l'Alzheimer, però es desconeix l'origen precís d'aquesta degeneració. Els estudis mostren un cert nombre de factors de risc; entre ells, el més evident es l'edat, persones majors de 65 anys es veuen afectades. En Espanya tenen aquesta enfermetat 800.000 persones (un de cada cinc espanyols majors de 80 anys). El segon factor de risc es la herència. També se sap que les dones son més propenses que els homes, i que la fragilitat vascular (arteriosclerosis, hipertensió, diabetis) poden tenir la enfermetat. Altres factors de risc son antecedents de depressió o de traumatisme cranial, la exposició al alumini i un nivell intel·lectual baix.

Les lesions del cervell

Quan les lesions s'extendeixen per les diferents regions del cervell, certes funcions es perden, lo que explica els símptomes i els canvis de comportament que consten en els malalts.

Diagnostic

No existeix un medicament que pugi diagnosticar l'enfermetat amb certesa. El diagnostic es base en el cúmul d'un conjunt de criteris: la historia de la persona i l'estudi neurològic aportant precisió sobre la naturalesa dels problemes i sobre el tipus de demència. A més a més, els anàlisis de sang i les proves de diagnòstic per la imatge permeten descartar altres causes de senilitat i recolzen el diagnostic.

El diagnostic precoç es un element essencial per recolzar el millor tractament possible.

Els símptomes

La paraula demència s'aplica a les enfermetats cerebrals adquirides (no presents en el naixement) que convinguin a un deteriorament progressiu del funcionament intel·lectual. Les possibilitats de que un individu afectat de demència s'adapti al seu entorn disminueixen, lo que l porta a una pèrdua d'autonomia. Les sospites de que algú tingui aquesta enfermetat sorgeix davant l'observació de diversos problemes associats, que es desenvolupen de manera progressiva i irreversible:

• la pèrdua de memòria. El principi s'obliden els fets recents, després el llunyans
• la dificultat d'organització i realitzar feines senzilles, com omplir formularis, seguir unes instruccions, fer la compra...
• la confusió, la irritabilitat i l’agressivitat. Canvis d’humor repentins
• els problemes de comunicació. S'obliden paraules, que es substitueixen per altres, la comprensió s'altera, la conversació es fa impossible.
• l'oblit progressiu dels actes de la vida quotidiana (vestir-se, dutxar-se,...)
• la impossibilitat de reconèixer els objectes quotidians i els rostres.
• la mort. En molts casos es perden les funcions corporals i moren.

Tractaments

Fins ara no es coneix ningun tractament que permet curar l'enfermetat d'Alzheimer o detindré per complet la seva evolució.

• Certs medicaments poden atenua les pèrdues de memòria, els problemes de llenguatge i el raonament. Peró no son eficaços en totes les persones afectades, i els seus afectes nomes duren un temps determinat.
• La rehabilitació i la estimulació poden ajudar a mantindre una certa autonomia i solen representar una ajuda per les persones que envolten el malalt.

Curiositat

Es demana al pacient que dibuixi un rellotge i indiqui les hores i el punt central de les agulles. Llavors se li demana que dibuixi la col·locació de les agulles marcant les 11 hores i 10 minuts. Els malalts que tenen Alzheimer solen dibuixar les dos agulles al mateix costat (una sobre el número 11 i l'altre sobre el número 10, en lloc de sobre el dos)

1.3. Els lòbuls cerebrals

Els lòbuls

El cervell té una forma ovoide i és partit, per la cissura interhemisfèrica, en dues meitats simètriques, els hemisferis. La superfície externa de cada hermisferi és dividida per una sèrie de solcs profuns (cissures interlobars) en quatre seccions anomenades lòbuls.

Un lòbul és una part de l'escorça cerebral que subdivideix el cervell segons la seva funció. Els lòbuls  porten el nom de l'os cranial amb el qual entren en contacte: lòbul frontal, amb l’os frontal; lòbuls parietals, amb els ossos aprietals, lòbul occipital, amb l’os occipital i lòbuls temporals, amb els ossos temporals.

Visió externa del cervell

·      El lòbul frontal: Està limitat per les cissures de Silvio, de Rolando i la cissura subfrontal.En la seva escorça es coordinen els moviments, el raonament i les emocions. En aquesta part del nostre cervell es defineix la nostra intel ligència i personalitat.Tambè es troba una espècie de rellotge que ens ajuda a mantenir-nos en el present. Però aquí també hi ha un recinte que ens ajuda a avaluar correctament situacions momentànies a través d'experiències passades. el sincipucio basal. El sincipucio fa possible que les experiències anteriors es disposen en ordre cronològic.

·      Els lòbuls temporals:està delimitat per la cissura de Silvio i es localitza en una posició lateral. Intervenen en la memòria com el reconeixement de cares, l'audició i el llenguatge i sembla que també en el desenvolupament d'algunes sensacions com la por, els zel, l'enuig plaer o la ira.

·      Els lòbuls parietals: està delimitat per davant per la cissura de Rolando, per sota per la cissura de Silvio i per darrere per la cissura occipital, per dins, pel solc subparietal. Abasten l'escorça sensitiva, és a dir, la dels sentits. S'hi localitzen les terminacions dels centres de l'oïda, l'olfacte, el tacte i el gust i es tracta de la zona cerebral que se suposa encarregada especialment de rebre les sensacions de tacte, calor, fred, pressió i dolor. i coordinar el balanç.

·      El lòbul occipital: està limitat per les cissures perpendicular externa i interna. Se situa darrere del clatell i són els encarregats de processar les imatges, o sigui, són el centre del nostre sistema visual de la percepció.

            Visió lateral dels lòbuls cerebrals

Intoducció

Introducció

El cervell és l'òrgan que permet la nostra existència, és la part més important del sistema nerviós

Ocupa gairebé tot el crani i només pesa entre 02/01 kg. i 1.5 kg.
El cervell és una massa formada de bilions de cèl lules nervioses, té color rosa-grisenc i omple tot el crani, des del front fins al occípit, que és la part del clatell.
Està protegit pel crani i cobert d'una substància coneguda com a substància grisa (escorça o còrtex), sota la qual hi ha una capa formada per milions de neurones o prolongacions nervioses coneguda com a substància blanca.

La seva superfície és arrugada com una nou, aquesta superfície tan accidentada permet d'augmentar extraordinàriament l'àrea externa del cervell i, per tant, les seves possibilitats funcionals.  en ella es formen com sortides anomenades cincunvalacions i uns solcs que divideixen cada secció anomenats cissures. Les més importants són les cissures de Silvio i les de Rolando.

 

És una esquerda que recorre transversalment el cervell humà des de la base per ambdós flancs. Rep el seu nom en honor de Franciscus Sylvius (1614-1672), metge i professor d'anatomia de la universitat de Leiden.

És una esquerda present a la part superior del cervell dels mamífers superiores.Recibe seu nom en honor de l'anatomista italià Luigi Rolando (1773 - 1831)

6. Tècniques d'exploració

• Ressonància  magnètica (IRM): es basa en l’alineació magnètica de partícules atòmiques en els teixits del cos, bombardejades amb ones de radio. Això fa que les partícules emitin diferents senyals de radio segons el tipus de teixit del que es tracti. Un elaborat sistema de Software converteix aquesta informació en una imatge tridimensional de qualsevol part del cos, anomenada tomografia computaritzada, també anomenada correntment escaneig d’aquesta manera sembla una radiografia grisenca de teixits diferents y clarament delineats.

• IRM funcional (IRMF): actua sobre el IRM afegint la demarcació de l’àrea amb intensa activitat cerebral.  S'indueix el tret neuronal amb l'addició de glucosa i oxigen, normalment transportats en sang. quan una àrea del cervell es dispara aquestes substàncies flueixen cap allà i el IRMF fa visible les àrees on hi ha més oxigen. El cervell necessita aproximadament mig segon per reaccionar davant l'estímul. La IRMf està provant ser la tècnica d'exploració mes gratificant. Però és molt cara i moltes vegades els cartògrafs del cervell es veuen obligats a compartir una màquina amb metges que tenen necessitats més urgents que les seves. Per aquesta raó, gran part del treball experimental es fa encara amb una tècnica més antiga.

• Tomografia d’emissió de positrons (TEP): arriba a un semblant resultat que el IRMF. Les imatges del TEP són molt clares encara que no aconsegueixen l’alta resolució de la IRMF. A més, és necessari injectar una dosis mínima de radioactivitat, per seguretat normalment no es permet fer més d’un escaneig per any.

•  Espectrografia pròxima mitjançant raigs infrarojos (EPRI): també produeix imatges basades en la quantitat de combustible consumida per cada part del cervell en un moment determinat. Opera projectant sobre el cervell ones de llum de l’àrea baixa dels espectre y mesura llavors la quantitat variable que reflecteix cada àrea. La EPRI és més barata que el IRMF encara que no dóna una imatge clara del que passa en les regions més profundes.

• Electroencefalografia (EEG): mesura les ones cerebrals. Aquestes ones mostren canvis característics segons el tipus d’activitat cerebral que s’estigui produint. La EEG mesura y registra aquestes ones recollint les senyals a través d’elèctrodes aplicats al crani. L’última versió de la EEG agafa referències de varies dotzenes de llocs diferents i les compara entre elles, construint d’aquesta manera una imatge de l’activitat segons va variant per el cervell. La cartografia del cervell que es realitza a través dels electroencefalogrames sol utilitzar potencials relacionats a l’esdeveniment (PRE), el que simplement vol dir que cada espiga elèctrica es veu en relació a un estímul determinat: una paraula o un contacte, per exemple.

• Magnetoencefalografia (MEG): s’assembla al EEG en que recull senyals de l'oscil·lació neuronal però ho fa registrant el ínfim pols magnètic que les neurones emeten, en comptes dels potencials elèctrics. Aquest mètode d'exploració del cervell està encara en bolquers. Entre d'altres limitacions, els senyals són molt febles i qualsevol interferència les oculta o distorsiona fàcilment. No obstant això, la tècnica té una enorme importància potencial, ja que és més ràpida que qualsevol altra tècnica d'exploració i per tant pot registrar canvis de l'activitat cerebral amb més exactitud que la que s'aconsegueix amb l'EEG.

• Imatge multimodal (IMM): s’està estenent cada vegada més. Combina dos o més tècniques diferents per donar una imatge més completa.

Índex

Inaugurem aquesta blog amb l'índex del nostre treball!

La ment humana

Introducció

Fisiologia

1.     Funcionament del cervell

·      Parts i funció

·      Lòbuls

·      Neurotransmissió

·      Intel·ligències múltiples

2.     Els hemisferis

·      Hemisferi dret

·      Hemisferi esquerre

·      Òrgan de l’alegría

·      Òrgan de l’amor

3.     Els sentits

·      Vista

·      Oïda

·      Tacte i dolor

·      Olfacte i gust

·      Supersentits

·      Transtorns en els sentits

4.     Gènere i cervell

·      Diferències entre el dos sexes

·      Particularitat del cervell gai

5.     Lesions cerebrals

·      Afasia

6.     Tècniques d’exploració

·      Tipus de tècniques

7.     Manteniment d’un bon estat cerebral

·      Nutrició

·      Aprenantatge

·      Somni

·      Activitat física

·      Gimnasia cerebral

Psicologia

8.     El pensament

·      Com actua en les persones

·      Positiu/negatiu

9.     Malalties psicològiques

·      Pors i fòbies

·      Estrés

·      Ansietat

·      Depresió

·      TDH

·      Prozac

10. L’aprenentatge

·      Manera de rebre la informació

·      Memòria

·      Memòria fotogràfica

·      Superdotats

·      Alzheimer

·      Síndrome del Savi

11. Les emocions/sentiments

12. La consciència

·      Reflexió/autoreflexió

13. El subconscient/somnis

·      Història